ENTREVISTA: Nèstor Morales - Membre 056 de l'Embranzida

"Crec que al jovent de Roses se li ha de dir ben poca cosa, ans al contrari, el que cal fer és escoltar el que diuen."

En Nèstor Morales Martínez va néixer l’11 d’Octubre de 1977 a Roses, i és el soci número 56 de l’Embranzida. Individus polifacètic i sense gaires embuts, és president del club de rol de Roses i de l’associació local de músics SoRoses, a més del cantant de la banda Olvido. Ha treballat d’arqueòleg i d’educador social, i el temps que li sobra el dedica a llegir, veure cinema, dirigir partides de rol al menjador de casa, organitzar rols en viu multitudinaris, saraus musicals, viatjar i trencar-se el cap sobre el significat de l’existència, pròpia i aliena.

-Explica'ns una mica la teva vida

Vaig néixer a Roses l’any 1977, així que sóc de l’anomenada Generació X. Vaig tenir una infància feliç en el si d’una família de classe mitja treballadora. Als 9 anys vaig descobrir la literatura fantàstica i de ciència ficció (i poc després, en consonància, els jocs de rol) i la història, elements de la meva vida intel·lectual que mai més m’abandonarien. Amb l’arribada de l’adolescència em vaig començar a separar dels cànons establerts de la societat de la meva edat: no volia moto, no volia sortir, no volia xicota, m’agradava llegir, deixar-me el cabell llarg i la música heavy a tota castanya. Com ja us podeu imaginar immediatament vaig caure a l’ostracisme com el “raro” de la classe, només acompanyat per altre “pàries” com jo: m’agradava relacionar-me amb ells perquè trobava que, de fet, eren els més interessants i menys avorrits dels que m’envoltaven i dels que més podia aprendre. Als 17 anys vaig marxar a viure a Girona (una ciutat que, encara que tòpic, m’enamora) per qüestió d’estudis i “veure món”, i no en vaig tornar fins els 26. Des d’aleshores he treballat de tot, des de xofer fins d’arqueòleg (sobretot), passant per una etapa recent d’educador social amb joves del barri del Bon Pastor a Figueres. No podria dir que la meva vida hagi estat gens avorrida (i segueix sense ser-ho), ja que sempre estic ficat en projectes de treball, artístics i associacionistes que m’ocupen molt de temps... a més, els meus hobbies personals i els meus amics fan que la resta del temps visqui moltes aventures, a la qual més interessant, esbojarrada, o emocionant: viatges, excavacions, festivals de música, rols en viu, festes, trobades a mitja nit... sempre he fet el que he volgut quan he volgut, i dit el que he volgut dir quan ho he considerat oportú.

-Explica'ns la teva trajectòria musical

Per ara ha estat llarga però poc fructífera: Vaig començar a interessar-me per la música amb uns 14 anys, quan un grup d’amics vàrem decidir fer un grup de música “gamberra” i ens vàrem assignar els instruments a dit. Aquell grup es va dir “Mala gent”, i vàrem fer poc més que quedar cada tarda de dissabte al local, riure, i provar de tocar quelcom que rebés el nom de música. Després d’allò vaig passar per diferents grups amb amics i integrants de Roses, com podrien ser “Part Of nothing” (amb els que vàrem tocar a la primera edició del Febrerock per allà l’any 95 o 96), o “The Last Card” (amb els que vaig enregistrar la meva primera maqueta). Justament gravant-la vaig convertir-me en el vocalista de “Dogma”, un projecte del guitarrista d’Àspid Marc López, on vaig coincidir amb músics de molta qualitat com el bateria Ramon Ibáñez o el baixista Ricki Vives, i amb els que vàrem fer una pila de concerts per Catalunya. Malauradament el grup es va separar per diferències personals entre alguns dels components quan hi havia discogràfiques que trucaven a les nostres portes. D’aquí vaig anar a petar al grup de rock Noir Of Luxe, amb el que vaig gravar una maqueta molt bona però que mai va veure la llum degut a que, novament, el grup es va separar per diferències personals i musicals. Allò va ser la llavor d’Olvido.

-Què és Olvido?Quin futur li veus?

Olvido és l’enèsim projecte musical d’una sèrie de músics amb molta experiència en directe en els escenaris nacionals i, fins i tot, internacionals (jo mateix, en Terry Ryan, que va ser membre de l’aclamada banda de rock gòtic saragossana Gothic Sex; en Felip Fàbregas, ex membre de Rockson, i en Dani Cuéllar, l’Ernest Parro i l’Albert Espinosa), així com a l’estudi de gravació, dins del que és el panorama de la música metal (anteriorment coneguda com, però que actualment no s’ha de confondre, heavy metal) i rock. Va néixer fa uns tres anys i, des d’aleshores, no fem més que anar cap amunt amb l’intent de picar quan més alt millor, encara que l’experiència fa anys que ens va ensenyar a no ser uns somia truites. Vàrem gravar una demo promocional al poc de fundar el grup, i ja certs mitjans es van fer ressò de la nostra música (per exemple, el segell internacional Risestar ens va fer aparèixer en el recopilatori Vitruvio III, dirigit a promocionar a bandes prometedores del metall internacional) en aquell moment. Aquest estiu entrem a gravar el que serà el nostre primer LP dirigit a finalitats comercials i al gran públic als estudis Musiclan, amb la producció artística a càrrec de Marc López (ex Àspid), i acabarem d’arrodonir el so amb una masterització en un estudi estranger de primer nivell internacional. Les nostres lletres parlen de sentiments i creences humanes primàries que habitualment, per por o desconeixença, es rebutgen... algunes són autobiogràfiques, d’altres conspiranoiques, d’altres místiques i algunes són còsmiques.

-Què és SoRoses?Quins son els seus objectius?

SoRoses és una associació cultural sense ànim de lucre rosinca dirigida a la promoció de la música en viu a la nostra vila, en totes les seves vessants: artística, cultural i lúdica. Sota aquesta denominació s’hi agrupen una sèrie de músics rosincs en actiu, amb més o menys experiència, que proven de portar una mica més de musicalitat a la vida del poble. Creiem fermament en que un poble amb esdeveniments musicals habituals, amb músics al carrer, als nostres bars, pubs i cafès, és un poble que demostra una bona salut. Malauradament això, actualment no és així i, per tant, provem d’assolir aquests objectius poc a poc i amb la col·laboració d’institucions i associacions.

-Que opines de l'Embranzida ?Quin futur li veus?

Habitualment tinc un concepte bastant determinista i negatiu de les coses: Se que la gent tendeix a destruir i no a construir, i aquesta tendència només pot ser capgirada per gent decidida i amb un parell... els joves solen ser d’aquesta última espècie d’individus, malgrat que no sempre saben enfocar les seves energies, cercar la força en la unió d’interessos, i que són considerats l’esglaó més baix de la cadena social (possiblement perquè pocs poden votar i, als que ho poden fer, els hi treuen les ganes amb el teatre vergonyós que és la política) per aquells que els convé que així sigui, així que haig de confiar que sabran prevaler davant les adversitats dels temps en els que els hi ha tocat viure la seva joventut: L’Embranzida és una bona iniciativa per a fer-ho, té la meva confiança i crec que, pel temps que fa que existeix, s’ho està treballant molt bé... però com tot jardí s’ha de regar si vols que floreixi, ha de crear moviment i fer-se notar. Desitjo que així sigui i sempre tindreu la meva col·laboració quan la necessiteu.

-En que es basa la col·laboració entre SoRoses i l'Embranzida?

Considero que treballar amb la col·laboració de l’Embranzida és una qüestió lògica doncs, en el fons, ambdues associacions tenen objectius molt comuns: Ambdues són associacions apolítiques sense ànim de lucre, desinteressades, dedicades al foment de la cultura i el lleure alternatiu. Treballar en projectes sense consultar-nos els uns als altres seria posar-nos pals a les rodes mútuament.

-En què consisteix la iniciativa CCQR?

Doncs “Combat la Crisi Quedant-te a Roses” és el lema pompós amb el que alguns caps (suposadament) pensants d’associacions rosinques vàrem decidir batejar quelcom tant senzill com la col·laboració ocasional entre associacions amb l’objectiu d’organitzar saraus de certa envergadura amb els que un ampli espectre de rosincs, que podríem anomenar joves (no necessàriament en edat), poguessin veure les seves necessitats d’oci i culturals cobertes sense necessitat de sortir de la nostra vila, amb el consegüent benefici econòmic, de seguretat i de comoditat.

-Què és el Febrerock?

El Febrerock va néixer a mitjans de la dècada de 1990 com a un festival dels grups de música de Roses (que ni vol dir que tots els components hagin de ser nascuts o visquin a Roses, ni que pel fet de ser rosincs la seva qualitat deixi rés a desitjar) com a presentació davant dels propis rosincs, segura i inconscientment en un intent per a desbaratar la famosa dita de “ningú és profeta a la seva pròpia terra”. A diferència del que la gent pot arribar a pensar, Roses sempre ha estat bressol de molts músics i formacions musicals, si tenim en compte lo minsa que és la seva població. Per aquells anys hi havia a Roses multitud de grups que van presentar-se al Febrerock en alguna o altra edició, i es celebrava a la SUF. Malauradament molts d’aquells músics van deixar de tocar o es van traslladar a altres ciutats per motius d’estudis, musicals, laborals, o personals, i el Febrerock va caure en un cert oblit sense que existís un “relleu generacional”. Al mateix temps a Figueres es celebrava “la Mostra”, una sèrie de concerts (de vegades en format concurs) per a grups de la comarca i més enllà, festival que també ha caigut en l’oblit davant aquesta crisi que sembla que pateix el món de la música i que es va començar a desfermar a finals de la dècada, propiciada per la crisi cultural, la caiguda en picat de les ventes de discs, les noves normatives en qüestió de legislació de locals d’oci nocturn, la picaresca o cara dura d’alguns empresaris del sector que seguien programant música en viu als seus locals a canvi de remuneracions irrisòries (el que va provocar, per altra banda, que els bons músics es quedessin a casa o es retiressin, i les seves actuacions fossin suplides per “grups” de qualitat ínfima i esperpèntica, donant encara més peu a aquesta crisi), i l’aparició d’estils de música més atraients pel jovent actual en detriment de la música que s’havia fet fins aleshores, com pot ser el hip-hop. Com sempre dic, quan jo era un adolescent volia tenir una guitarra elèctrica i ser un rock star... actualment, els joves interessats en la música volen uns plats per ser DJ o un micro per ser un MC.

-En què consisteix aquest any?

Aquest any hem decidit canviar el format clàssic del Febrerock amb la intenció de fer-lo més interessant per la gent i millorar l’assistència d’altres anys, ajuntant tant el concepte de Febrerock per a grups amb membres rosincs com el de la Mostra per a grups de la comarca, alhora que demanant la col·laboració i recolzament d’altres associacions afins, com poden ser Viumúsika, els moteros de Gremium MC, o l’Embranzida mateix. M’agradaria que el Febrerock’09 es veiés tant com una plataforma per a donar a conèixer una bona pila de grups amateurs i semi professionals propers a nosaltres (podria aprofitar per a fer propaganda dels grups que hi tocaran, però crec que el més assenyat és convidar a la gent a que, senzillament, vingui, vegi i escolti per ella mateixa el que oferim al cartell del Febrerock’09... l’art és totalment subjectiu i, per tant, dir meravelles o maldats dels grups i formacions que hi tocaran seria enganyar al públic), com una oportunitat única de donar vida i emocions a un poble com el nostre, mancat d’aquest tipus d’esdeveniments de forma continuada durant massa anys. Volem que sigui un festival musical, però igual d’important és que sigui un espai on els joves s’ho puguin anar a passar bé i no únicament gaudir dels concerts (que seran l’eix vertebrador de la festa), si no també poder conèixer altres joves (de Roses o de la comarca), relacionar-se, lligar, beure i menjar amb els amics en un ambient de comunitat i festiu, veure les motos de Gremium i conèixer el seu pintoresc mode de vida, conèixer que hi ha associacions a Roses dedicades a l’oci i l’esbargiment de les que poden formar-ne part i viure les seves mogudes. En definitiva, portar a terme el que en aquesta vida ho és tot: Conèixer.

-Quina necessitat creus que tenen festivals com el Febrerock i la Nit de les Ànimes?

A més de, suposadament, destruir la cultura catalana? (és broma...). No només com a joves i “homo ludens” necessitem aquesta mena de gresques: La societat tendeix a afavorir l’aïllacionisme individual, aquest ens porta al desconeixement, el desconeixement a la por, i la por a aquests models psicopàtics que darrerament estem farts de veure per els mass media. La nostra vida, en les més altes esferes, està governada per una oligarquia gerontocràtica sense cara (de la que molta gent en forma part inconscientment, sense malícia) i que considera a la joventut una font de problemes i despeses inútils, abandonant-la a la seva sort en el món que ha creat ple de misèries i egoisme: El Febrerock i la Nit de les Ànimes serveixen com a punt de trobada d’aquesta joventut, una excusa per sortir al carrer, desencaixar-se d’aquest model paupèrrim de playstation, reality shows i famosos analfabets funcionals, per relacionar-se, per divertir-se d’una manera sana i senzilla. Sembla quelcom fàcil, però això ha deixat de ser així. La joventut ha de reprendre el fil allà on li van fer deixar, tenint en compte com ha canviat el mon i les noves maneres d’encarar la vida o l’oci (que ells, els joves, coneixen millor que ningú), prenent les positives i rebutjant les negatives.

-Que ha suposat per tu dirigir el Febrerock? Quines dificultats t'has trobat?

Com a president de SoRoses veig lògic que així hagi estat i, en certa manera, celebro que els meus companys d’associació m’hagin donat llum verda per tirar-ho endavant. Les dificultats més grans amb les que m’he trobat són les meves pròpies manies, fòbies i limitacions: M’agrada organitzar aquesta mena de saraus i m’hi capfico fins que tot sembla que ja no pot anar més enllà. Per altra banda ningú més m’ha plantejat cap dificultat: Des de la regidoria de joventut i festes m’han ajudat tant com han pogut i donat totes les facilitats possibles fins on ha estat assenyat (un llindar que ha estat alt), les associacions que hi col·laboren (Embranzida, Gremium i Viumúsika) ho han fet més enllà del que en un principi se’ls hi ha demanat... és d’agrair que, encara que menys dels que haurien de ser, quedi gent a Roses disposada a lligar-se la tovallola al cap per a fer quelcom diferent i de certa envergadura que repercuteixi en la joventut de la vila, les seves necessitats i el seu gaudi. Un poble sense joventut és un poble fantasma.

-Que li diries al jovent de Roses?

Crec que al jovent de Roses se li ha de dir ben poca cosa, ans al contrari, el que cal fer és escoltar el que diuen. Així doncs, potser l’únic que els puc dir és que no callin i facin escoltar la seva veu perquè la gent sàpiga que hi són i no es segueixin fent els sords. Criticar i destruir és molt fàcil, crear i assolir fites és el més difícil... ja només per això, perquè no és fàcil, val la pena provar de fer-ho.

Una película: Watchmen. Em va encantar la novel·la gràfica i ara, també, la pel·lícula. No és apta per a totes les ments, i així és com m’agrada el cinema.
Un llibre: “Bosque Mitago” de Robert Holdstock.
Un grup de música: Type O Negative.
Una cançó: Puuff... “Stairway to Heaven” de Led Zeppelin, per exemple (tant de l’anvers com del revers).
Un país: La república Txeca.
Un plat: El gulasch.
Una beguda: Absenta.
Una frase: “Només cal un instant per a fer un heroi, però cal tota una vida per a fer una persona de bé”.
Una paraula: Antiheroi.
Un lloc de Roses: La Ciutadella.
Una festa: Qualsevol on hi hagi amics, amigues, quelcom per beure, i una foguera.

Un bar: Ah! Encara existeixen aquests llocs? El Coffeeshop de Roses.
Un mite masculí: Lucifer, en la seva versió més romàntica.
Un mite femení: Qualsevol que m’hagi estimat.
Una tradició: Banyar-se al mar amb la primera llum de Sant Joan.

TORNAR ENRERE